Se’ns ha anat Rubén. Jo de major voldria ser com ell però és un propòsit impossible. Crec que mai he conegut persona més coherent i íntegra. “Crec” no, completament segur. És molt difícil viure així. Discret, entregat, voluntariós, un llibre obert, un cronista exemplar. No va ser un artista però part de la seua obra està immortalitzada en la Càtedra Pere Ibarra i a les cases de tants amics, una imatge personal d’Elx, de l’activisme il·licità, del entorn urbà i la natura. Detallista, meticulós… era habitual veure-li amb una carpeta, un sobre sota el braç, que contenia una narració inèdita del nostre passat no-tan-llunyà. Sovint li he posat d’exemple. No va voler més que el que va obtindre. Es va jubilar amb la seua base salarial. No acceptava les hores extres. Si l’empresa té més treball que contracte més gent. El va molestar aquella època en què el Col·lectiu Ecologista mantenia llargues i sesudes reunions per emetre reflexius comunicats reivindicatius… però no feia gens pràctic, cap activitat. Em deia que preferia dedicar el seu temps a cuidar un arbre centenari ignorat per l’administració i les gents, a reparar portalades de regadiu que a ningú li importaven. “Pensa global, actua local” tot un paradigma. No he estat de la seua “quinta”, del seu cercle més proper, aixì que ja s’ho faran, però no crec que meresca un homenatge. Mai el va buscar. Em fa l’efecte que això de transcendir li importava més aviat poc… o res. En alguna ocasió he comentat que fer favors esperant compensació és un contrasentit, es converteix en una transacció, un intercanvi. Que sapiga ell mai va practicar d’eixes misèries. Què millor recompensa que saber-se útil? Però bó…. Per a mi no és un personatge a recordar, IMHO lo seu eren lliçons de vida. I aqueixes lliçons són així: o les aprens o no, tal com arriben. No es tracta de consells editats en paper, llenç o àudio, emmagatzemats per a les futures generacions, sinó exemples vius que t’ajuden a créixer, a intentar ser millor persona. Pel que respecta a mi mai podria haver-li agraït tot el que m’ha aportat… Ni falta que fa, veritat Rubén?
Se’ns ha anat Rubén. Jo de major voldria ser com ell però és un propòsit impossible. Crec que mai he conegut persona més coherent i íntegra. “Crec” no, completament segur. És molt difícil viure així. Discret, entregat, voluntariós, un llibre obert, un cronista exemplar. No va ser un artista però part de la seua obra està immortalitzada en la Càtedra Pere Ibarra i a les cases de tants amics, una imatge personal d’Elx, de l’activisme il·licità, del entorn urbà i la natura. Detallista, meticulós… era habitual veure-li amb una carpeta, un sobre sota el braç, que contenia una narració inèdita del nostre passat no-tan-llunyà. Sovint li he posat d’exemple. No va voler més que el que va obtindre. Es va jubilar amb la seua base salarial. No acceptava les hores extres. Si l’empresa té més treball que contracte més gent. El va molestar aquella època en què el Col·lectiu Ecologista mantenia llargues i sesudes reunions per emetre reflexius comunicats reivindicatius… però no feia gens pràctic, cap activitat. Em deia que preferia dedicar el seu temps a cuidar un arbre centenari ignorat per l’administració i les gents, a reparar portalades de regadiu que a ningú li importaven. “Pensa global, actua local” tot un paradigma. No he estat de la seua “quinta”, del seu cercle més proper, aixì que ja s’ho faran, però no crec que meresca un homenatge. Mai el va buscar. Em fa l’efecte que això de transcendir li importava més aviat poc… o res. En alguna ocasió he comentat que fer favors esperant compensació és un contrasentit, es converteix en una transacció, un intercanvi. Que sapiga ell mai va practicar d’eixes misèries. Què millor recompensa que saber-se útil? Però bó…. Per a mi no és un personatge a recordar, IMHO lo seu eren lliçons de vida. I aqueixes lliçons són així: o les aprens o no, tal com arriben. No es tracta de consells editats en paper, llenç o àudio, emmagatzemats per a les futures generacions, sinó exemples vius que t’ajuden a créixer, a intentar ser millor persona. Pel que respecta a mi mai podria haver-li agraït tot el que m’ha aportat… Ni falta que fa, veritat Rubén?